Transcripció parcial d’una entrevista a Ramon Folch i Camarasa

L’any 1916, quan va escriure Els Pastorets, el meu pare tenia 36 anys, era casat i tenia dues filles (les primeres dels deu fills que arribà a tenir), i es guanyava la vida ara sí, ara no i ara tampoc. Des del seu retorn de l’exili a Perpinyà (1905-1908) col·laborava a “En Patufet” i s’havia fet força popular, però d’escriure encara no en podia viure i per això havia de completar els seus ingressos treballant per encàrrec en altres feines complementàries, més o menys literàries. Bé s’havia de fer bullir l’olla! Es trobava, doncs, en aquella situació en que no es pot rebutjar cap encàrrec de feina, sempre que no es tracti de res que vagi en contra dels propis principis i ideals.
En aquestes circumstàncies va ser quan se li va demanar que escrivís una nova versió d’Els Pastorets per al teatre Coliseu Pompeia de Gràcia, que era propietat dels frares caputxins, on s’havia representat fins llavors la versió d’en Pitarra.

llibrets els pastorets

El pare acceptà de bona gana l’encàrrec, i amb il·lusió i tot, malgrat que les condicions amb què havia d’escriure l’obra eren força rigoroses i que amb prou feines tenia temps per anar complint totes les feines que ja s’havia compromès a fer.
Entre aquelles condicions hi havia les següents:  Havia de tenir llesta l’obra amb prou temps per als assajos i per poder estrenar-la aquell Nadal que era a tocar! I l’havia d’escriure de manera que es poguessin aprofitar els decorats de l’obra d’en Pitarra.
Treballant de nit, el pare complí a temps l’encàrrec, es podria dir, doncs, fent unes sabates a mida d’aquell peu! Pel que fa a la retribució, se li oferí de paraula un “premi” de 500 pessetes “si tot acaba bé”, és a dir, si l’obra tenia èxit.
En va tenir i molt, però al capdavall se li va demanar que renunciés al “Premi” en consideració a la magra economia dels organitzadors, que li ho agrairien com si fos un “donatiu”…
El pare va ser generós i renuncià a cobrar. I la seva generositat li va ser llargament recompensada, perquè el 1918, dos anys després, els seus Pastorets es van estrenar a nivell professional al Teatre Romea de Barcelona i de seguida es van convertir en els Pastorets més representats arreu de Catalunya, any darrere any, com encara ho són actualment.

Només durant els tres anys de Guerra Civil, quan ni es podia celebrar les festes de Nadal substituïdes per una artificiosa  Setmana de l’Infant es deixaren de representar, és clar! I tampoc durant els primers anys de la llarga postguerra, fins el 1946, es van poder representar Els Pastorets, substituïts tristament per Los Pastorcillos, la seva versió en un castellà més o menys aproximat, que el pare autoritzà, cedint a les peticions dels actors i empresaris catalans que no es podien permetre el luxe de perdre les suculents recaptacions que produïa la popular obra nadalenca.
El pare deia sempre que en aquelles representacions en castellà, la major part del públic seguia mentalment el text en català, de tant que se sabia l’obra de memòria!
El secret de l’èxit, encara actual, d’Els Pastorets del meu pare, que el 2016 seran centenaris en plena salut, deuen ser la seva ingenuïtat, la seva acurada dosificació dels seus ingredients religiosos, dramàtics, còmics i espectaculars, dosificació que es retroba de fet en el conjunt de la seva obra literària.

(Com a nota curiosa i segurament poc divulgada puc afegir que en la primera versió d’Els Pastorets – ‘estrenada el 1916 al Coliseu Pompeia -, no hi havia el quadre de l’Infern  probablement perquè no devia haver-hi el decorat corresponent, quadre que el pare hi afegí posteriorment i que és dels més espectaculars i divertits de l’obra.)

Les figures d’en Lluquet, l’eixerit i bon noi, capaç de fer enfadar els dimonis posant-los en ridícul i fent-los fracassar, i d’en Rovelló, també bon xicot però poruc, fredolic, gandulot i golafre, capaç de fer riure tota la platea i fins al “galliner” del teatre (després de la por passada quan semblava que el dimoni anava a guanyar la partida), són figures clàssiques de la literatura universal de tots els temps, com ho són, per exemple, Don Quixot i Sanxo Pança, i altres personatges de ficció que es retroben arreu, en el teatre de la Grècia antiga i en el de la Roma dels clàssics llatins

Els Pastorets han estat, són i seran, un autèntic fenomen social, arreu de Catalunya. En els nostres pobles, viles i ciutats, entre profesionals i sobretot en el món dels aficionats, les generacions d’actors i d’espectadors se succeeixen, i els papers representats per uns són substituïts espontàniament, al pas del temps, pels fills i els néts,  i cada dia de representació és una veritable festa familiar, i també els espectadors, petits o grans, se succeeixen, en una cadena de germanor on tothom col·labora amb il·lusió, sense plànyer esforços

Per tot plegat i també perquè el pare va tenir l’encert d’evitar el perill de caure en un excés de didactisme, i va saber posar l’obra,  en tot moment, a l’abast del públic infantil i adult, avui, en arribar al Centenari de l’Obra, tot permet augurar, crec jo, llargs anys de vida a Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús d’en Folch i Torres.